Tonucci parla de com abans l'escola era un complement a l'educació que els fills rebien a casa seva, aquesta educació familiar era la base de tot el que després aprenien, però amb el temps sembla que les famílies obliden la importància de la cultura, i descuiden així la part més important de l'educació dels seus fills. Justament a aquesta lectura, trobem un tema el qual exposava en Zabala als seus textos, i que es tracta de l'escola selectiva, una escola de tots, que finalment no resultava ser per a tots, i la qual s'intentava canviar sense molt d'èxit. Tonucci dóna més importància als alumnes que semblen tindre més dificultats a l'hora d'aprendre, ja que no s'ha de deixar mai de costat a cap alumne. Ell també diu que els nens aprenen també de l'experiència, i per això l'educació no s'ha de centrar només en la part teòrica de l'aprenentatge. Tonucci posa l'exemple del cas de l'escola italiana, la qual ocupa molt bon lloc a Europa degut al seu cos de lleis escolars, però, al mateix temps, la seva pràctica escolar i la formació dels ensenyaments la converteixen en la pitjor d'Europa, ja que, a més, és incapaç d'aplicar les seves normatives. Tonucci es centra en el problema principal de l'escola a Itàlia, que segons ell és l'àmplia formació que es dóna als nens més petits i l'acció de centrar-se més en la teoria, deixant a un costat la pràctica. Parla, a més, de l'escassa formació del professorat, per a ell, el mestre ha de ser un guia, i el problema està en que hi han pocs mestres, i els que hi han, estàn poc qualificats. També critica que el medi d'un mestre que abans va ser un estudiant, és sempre el mateix. La solució que proposa en Tonucci a totes aquestes qüestions és que es presentin idees noves, idees utòpiques, i sobretot, deixar ser mestres només a aquells que realment tenen la capacitat de ser-ho, i a aquells que no es centrin només en el tema, sinò també en que els alumnes aprenguin valors.
A la conferència, en Tonucci va tractar tots aquestos temes, afegint que l'escola ha de garantir les bases culturals dels nens, ha de ser per a ells com una llar, els mestres han de motivar als seus alumnes a escriure i llegir, deixant també que ells puguin viure noves experiències importants, que no tenen res a veure amb els llibres de text, el nen no ha de creure tot el que diu el mestre, sinò dubtar sempre d'ell, i treure les seves pròpies conclusions. A més, en Tonucci també va parlar de la Convenció dels Drets dels Nens.
Després d'haber llegit aquestos dos temes, i d'haver escoltat a en Tonucci, he arribat a la conclusió de que tot el que diu és molt cert, cada dia ens preguntem per què tants d'alumnes deixen els estudis, en comptes de pensar en canviar la metodologia basada en llibres de text, que l'únic que aconsegueix és desmotivar fins i tot, els més brillants alumnes.
